NOVETATS

Què més hi ha al Bloc a part de l'espina dorsal?


_Connexions neuronals: LA CONFIANÇA DEL PARTIT! Text contundent i actual de Vassili Grossman a "Vida i destí".
_Els apunts precisos d'Elias Canetti
_LA VOCE DE PASSOLINI: L'OMOLOGAZIONE: un vídeo que heu d'escoltar sens falta

_Des de la Cartoixa
: L'ALTRA GALTA, encara més Elias Canetti.

_Paper de diari: dibuixos de premsa recents.

_ Viatge Incessant: exposició a ISTANBUL i una entrevista.

_DITS DE ROSA: "Lluna turca" i "Sobretaula" dos nous llibres ja disponibles.

_En temps d'Homer: Els últims dibuixos de la Ilíada publicats i la traducció de les paraules gregues que hi ha escrites per si voleu anar seguint el text/ Més avall, un vídeo sobre la recreació de la Ilíada que publico al Magazine i un altre on parlo grec sense saber-ne.

Heu de clicar aquí a la dreta , a LES PÀGINES D'AQUEST BLOC.

Connexions neuronals



















9


Ja que hem tornat a “Vida i destí” de Vassili Grossman, copio un fragment de gran actualitat malgrat els canvis de temps i context:

LA CONFIANÇA DEL PARTIT!


“La confiança del Partit! Guétmanov coneixia el gran significat d’aquestes paraules. El Partit li tenia confiança! El treball de la seva vida, on no hi havia ni grans llibres ni grans descobriments ni victòries militars, havia estat una feinada enorme, constant, perseverant, una feina de molta tensió i nits senceres sense poder aclucar l’ull. El sentit principal i suprem del treball era que s’executava per exigència del Partit i en nom dels interessos del Partit. La recompensa principal i suprema consistia només en una cosa: la confiança del Partit.

   L’esperit del Partit, els interessos del Partit havien d’inspirar totes les seves decisions, en totes les circumstàncies. Tant si es tractava d’un nen tancat en un orfenat, de la reorganització de la càtedra de biologia, del desallotjament del local de la biblioteca, o bé d’una cooperativa que produïa articles de plàstic. L’esperit del Partit havia d’impregnar l’actitud del dirigent en relació amb la feina, en relació amb un llibre o un quadre, per això calia que estigués en disposició de renunciar al seu treball habitual, al seu llibre favorit, si els interessos del Partit entraven en conflicte amb els seus gustos personals. Però Guétmanov sabia que hi havia un grau superior de partítinost (consciència del Partit): i és que un autèntic dirigent del Partit ja no té ni propensions ni simpaties susceptibles d’entrar en contradicció amb l’esperit del Partit; tot el que és estimat i proper per a un dirigent del Partit ho és en la mesura que expressa l’esperit del Partit.

   Els sacrificis que Guétmanov feia en nom de l’esperit del Partit eren de vegades cruels i severs. S’havien acabat els paisans i els professors a qui devia tant; ja no podia tenir en compte ni l’amor ni la compassió. No l’havien d’amoïnar conceptes com ara “girar l’esquena”, “no donar suport”, “arruïnar”, “trair”...Però el que caracteritza l’esperit del Partit és que els sacrificis ja no són necessaris, i no ho són perquè precisament els sentiments personals, com ara l’amor, l’amistat, la solidaritat, desapareixen si entren en contradicció amb l’esperit del Partit.”

Traducció de Marta Rebón. Galàxia Gutenberg/ Cercle de Lectors. Barcelona, 2008; pàgina 117.


8


L'ESPERANÇA, ENCARA


Un apunt de Canetti per comparar amb l'entrada de Vassili Grossman sobre l'esperança (6) que trobareu més avall:

"Ningún hombre conoce toda la amargura que lo aguarda, y si de pronto se le presentase como un sueño, él la pondría en tela de juicio y apartaría su mirada de ella.
   Es lo que se llama esperanza."

Elias Canetti a La província del hombre, 1971; pàgina 386.


7


APUNTS

Es necesario que los hombres intenten meditar sobre todo aquello que existe además de la tecnología. ¿Cómo, si no, encontraríamos las fuerzas que nos permitiesen liberarnos de la supremacía de la técnica?

Elias Canetti a La província del hombre, 1971; pàgina 379.

Lo esperanzador de todo sistema: aquello que es excluido de él.


Ya es algo haber vivido, pensado y discutido consigo mismo, aunque nadie lo haya sabido nunca.


Elias Canetti a La província del hombre, 1968; pàgina 346.


No aguardar hasta que nuestros pensamientos se conviertan en quejas.


Elias Canetti a La província del hombre, 1968; pàgina 345.


Por cada palabra un sello de correos. Aprendían a conversar en silencio.

Elias Canetti a La província del hombre, 1967; pàgina 337.


Desde que podemos acceder a ella mediante explosiones, 
la nada ha perdido su brillo y su belleza



Elias Canetti a La província del hombre, 1967; pàgina 334.




Nadie era ya capaz de caminar solo, la humanidad se movía de un lado para otro 
formando inmensas colas.


Elias Canetti a La província del hombre, 1967.
OBRAS COMPLETAS IV.  Apuntes (1942-1993). 
Galàxia Gutenberg/ Circulo de Lectores. Barcelona, 2003; pàgina 324.





6

 L'ESPERANÇA

He vist que l’esperança gairebé mai va lligada a la raó; està privada de sensatesa, crec que l’engendra l’instint.

Ho diu Vassili Grossman a Vida i Destí. La mare de Vítia descriu, en la seva darrera carta, les il·lusions de vida al gueto mentre els joves estan cavant ja les fosses a les ordres dels alemanys.

Traducció de Marta Rebón. Galàxia Gutenberg/ Cercle de Lectors. Barcelona, 2008; pàgina 101.



5

EL BÉ I LA BONDAT

LLegit a "Vida i destí", de Vassili Grossman, sobre el Bé, el gran bé, amb majúscules, que es vol universal i porta el mal als que no el desitgen i la bondat, petita i individual:

Què és el bé? Sovint es diu que és un propòsit i, lligat a aquest propòsit, una acció que condueix al triomf de la humanitat, o d'una família, una nació, un Estat, una classe, una fe.
Aquells que lluiten pel propi bé particular tracten de presentar-lo com el bé general. Per això proclamen: el meu bé coincideix amb el bé general, el meu bé no és només imprescindible per a mi, es imprescindible per a tothom. Si duc a terme el meu propi bé serveixo el bé general.

(...)

Els somnis del bé universal són necessaris perquè les grans aigües corrin impetuoses en un únic torrent. Si el mar estigués dotat de pensament, en cada tempestat, la idea i el somni de felicitat naixerien en les seves aigües, i cada onada, en trencar contra les roques, pensaria que pereix pel bé de les aigües del mar, i no advertiria que és aixecada per la força del vent, de la mateixa manera que aquest en va aixecar milers abans, i que n’aixecarà uns quants milers després.

(...)

Que potser és la vida, el mal?

El bé no es troba a la natura, tampoc en els sermons dels mestres religiosos ni dels profetes, no és a la doctrina dels grans sociòlegs i líders populars, no és a l’ètica dels filòsofs. Són les persones corrents les que porten en el seu cor l’amor per tot el que és viu; estimen i es cuiden de la vida de manera natural i espontània. després d’una jornada de treball prefereixen l’escalfor de la llar a encendre fogueres a les places.

Així, a més d’aquest bé gran i amenaçador, hi ha també la bondat quotidiana dels homes. És la bondat d’una velleta que porta un rosegó de pa a un presoner, la bondat del soldat que allarga la seva cantimplora a l’enemic ferit, la bondat dels joves que s’apiaden de la gent gran, la bondat del pagès que amaga un vell jueu al paller. És la bondat dels guàrdies de la presó que, bo i posant en perill la pròpia llibertat, lliuren les cartes dels presoners, amb les idees dels quals no combreguen, adreçades a les seves mares i dones.

És la bondat particular d’un individu envers un altre, és una bondat sense testimonis, petita, sense ideologia. La podríem denominar una bondat sense sentit. La bondat dels homes al marge del bé religiós i social.


Vassili Grossman. “Vida i destí”. Traducció de Marta Rebón. Galaxia Gutenberg/Cercle de lectors. Barcelona, 2008



4
Un vídeo i , sobretot, unes paraules de Passolini:
"La voce di Pasolini". L'Omologazione



3
DE QUALSEVOL VIATGE



“De qualsevol viatge, encara que sigui petit, en retorno com d’un son ple de somnis-una confusió tòrpida, amb les sensacions enganxades unes amb les altres, ebri del que he vist.

(...)

¿Què em pot donar la Xina que la meva ànima no m’hagi ja donat? I, si la meva ànima no m’ho pot donar, ¿com m’ho donarà la Xina, si és amb la meva ànima que veuré la Xina, si la veig? Puc anar a cercar riquesa a l’Orient, però no riquesa d’ànima, perquè la riquesa de la meva ànima sóc jo, i jo sóc on sóc, amb Orient o sense.

(...)

En el fons, hi ha en la nostra experiència de la terra dues coses només-l’universal i el particular. Descriure l’universal és descriure allò que és comú a tota l’ànima humana i a tota l’experiència humana-el cel vast, com el dia i la nit que s’esdevenen del cel i en el cel; els rius que corren-tots de la mateixa aigua sorral i fresca; les mars, muntanyes trèmulament extenses, guardant la majestat de l’altura en el secret de la profunditat; els camps, les estacions, les cases, les cares, els gests; el vestit i els somriures; l’amor i les guerres; els déus, finits i infinits; la Nit sense forma, mare de l’origen del món; el Fat, el monstre intel·lectual que ho és tot... Descrivint això o qualsevol cosa universal com això, parlo amb l’ànima el llenguatge primitiu i diví, l’idioma adàmic que tots entenen. Però ¿quin llenguatge estellat i babèlic parlaria jo quan descrigués l’Elevador de Santa Justa, la Catedral de Reims, els calçons dels zuaus, la manera com el portuguès és pronunciat a Trás-os-Montes? Aquestes coses són accidents de la superfície; poden sentir-se passejant però no sentint. Allò que en l’Elevador de Santa Justa és universal és la mecànica facilitant el món. Allò que en la Catedral de Reims és veritat no és la Catedral ni el Reims, sinó la majestat religiosa dels edificis consagrats al coneixement de la profunditat de l’ànima humana. Allò que en els calçons dels zuaus és etern és la ficció acolorida dels vestits, llenguatge humà, que crea una simplicitat social que és a la seva manera una nova nuesa. Allò que en les pronuncies locals és universal és el timbre casolà de les veus de la gent que viu espontània, la diversitat dels éssers junts, la successió multicolor de les maneres, les diferències dels pobles, i la vasta varietat de les nacions.

Transeünts eterns per nosaltres mateixos, no hi ha paisatge tret d’allò que som. Res no posseïm, perquè ni a nosaltres no ens posseïm. Res no tenim perquè res no som. ¿Quines mans estendré vers quin univers? L’univers no és meu: sóc jo.”

Del Llibre del desassossec de Fernando Pessoa. 122 i 123. Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Quaderns Crema. Barcelona, 2002. pp 131-133


2


DE LES PARTS AL TOT.
 Fragments d'un trencaclosques

Una proposta creativa d'amics propers: us animava a participar-hi; 
ara ja podem veure'n el resultat:





1

Penjo aquí aquest interessant text sobre el retorn social de la creació i els drets d’autor. És el punt de partida d’un debat que es farà a l’AAVC. Aclareix molt bé la qüestió de les llicències lliures. És llarg però a molts ens cal aquesta informació exposada amb claredat.

EL RETORN SOCIAL DE LA CREACIÓ

L’ aportació de David Gómez Fontanills per ser debatuda a l’AAVC

La cultura, un procomú.



Les concepcions sobre l’acte creatiu són afortunadament diverses. Però el que segurament ningú discutiria és que cap “artista” parteix de zero en la creació d’una obra. Produïm fent servir “material” que altres han produït abans. El re-elaborem, hi fem aportacions, innovem sobre el precedent, recuperem formes en desús reinterpretant-les; contribuïm així a un corrent de produccions culturals en transformació constant que forma part de la vida humana. Hi ha qui considera aquest patrimoni humà canviant i compartit com un “procomú”, una propietat col·lectiva. Si per crear prenem del procomú és just que hi retornem les nostres aportacions. Només així l’enriquim i fem possible que es segueixi desenvolupant. Això és quelcom que no té a veure amb la remuneració de la feina; simplement té a veure amb les dinàmiques socials. Les formes de “retorn” poden ser diverses i també ho pot ser la manera co s’articula l’economia entorn a la producció artística. Aquí només volem prendre consciència que el que “creem” no neix sense més en nosaltres sinó que forma part d’un corrent compartit.
Quan la remuneració és justa


Des de l’AAVC portem un temps demanant a tots els agents implicats en la producció i divulgació artística la observació d’unes Bones Pràctiques Professionals. Una part important del Codi de Bones Pràctiques que hem promogut és que les persones implicades en la producció artística tinguin una remuneració justa. Massa sovint els creadors havien estat els grans oblidats en l’economia de l’art; massa situacions on tots els actors implicats eren (re)compensats econòmicament menys els propis artistes. Som encara lluny de la situació que voldríem. Però s’ha avançat. En bona part la reclamació s’ha entès, les mentalitats han començat a canviar. I són significatius els agents implicats que s’han compromès o han adoptat, totalment o parcialment, el codi de bones pràctiques. Crec que podem fer un pas més. De la reclamació cap enfora a una crida cap endins. Partim doncs (encara que sigui hipotèticament) d’una situació on la remuneració del creador sigui justa, d’una producció on s’hagin observat escrupolosament les recomanacions de bones pràctiques. ¿Com hauria de ser en un cas així el retorn de l’artista cap a la societat?
Proposta de recomanacions que faria l’AAVC
En una producció artística on
· els creadors implicats hagin estat convenientment remunerats pel seu treball
· totes les despeses de producció i despeses afins hagin estat cobertes
... i això s’hagi fet íntegrament mitjançant


· aportació de diners públics


· aportació d’una entitat sense afany de lucre


· aportació “ciutadana” a través d’una plataforma de finançament distribuït (crowdfunding)






Demanem als creadors que com una forma més de retorn social “alliberin” la seva producció de manera que pugui ser lliurement reproduïda, difosa, exhibida o comunicada públicament. En el benentès que la “societat” (a través dels mecanismes o institucions esmentats) ja ha sufragat la producció artística i és just que en pugui gaudir sense haver de pagar-la de nou.


Com a forma d’alliberar l’ús social de les obres proposem:


· cedir-ne els drets d’explotació mitjançant llicències lliures o obertes


· facilitar-ne l’accessibilitat mitjançant, entre d’altres, la no utilització d’impediments tècnics i


la publicació en repositoris oberts
Obres culturals lliures


El projecte GNU va definir el software lliure a través d’una sèrie de llibertats que qualsevol dels seus usuaris rebia. Legalment aquestes llibertats es van garantir a través de llicències on els autors cedeixen drets d’ús a qualsevol persona. Més enllà del software, l’anomenat moviment de la cultura lliure ha portat aquest mateix plantejament a altres camps creatius i s’han creat llicències específiques per aplicar a altres tipus d’obres i continguts.


Des de freedomdefined.org s’ha fet un esforç per aconseguir una definició genèrica d’”obra cultural lliure” que sigui vàlida per a qualsevol tipus de producció cultural. Segons aquesta definició perquè una obra sigui lliure qualsevol persona ha de tenir:


· la llibertat d’utilitzar l’obra i gaudir dels beneficis del seu ús


· la llibertat per estudiar l’obra i aplicar el coneixement adquirit amb ella


· la llibertat per fer i redistribuir còpies, totals o parcials, de la informació o expressió


· la llibertat per fer canvis i millores, i per distribuir les obres derivades


Aquestes llibertats impliquen la llicència amb la que la obra es publica però també l’accés al codi o dades font i aspectes tècnics com el format o el fet de no utilitzar mecanismes anti-còpia. Proposo que sigui una recomanació de l’AAVC adoptar aquesta definició d’obres culturals lliures com a marc de referència per al retorn social d’obres produïdes en les condicions que hem exposat més amunt.
Llicències recomanades: lliures permissives i copyleft


En coherència amb això, com a criteri general les llicències recomanades són:


· Creative Commons Reconeixement 3.0. És una llicència lliure i permissiva que cedeix a qualsevol els drets de reproducció, exhibició o comunicació pública per a qualsevol tipus d’ús (incloent el comercial) i que també cedeix el dret a la transformació creant obres derivades.


· Creative Commons Reconeixement Compartir Igual 3.0 És una llicència lliure i copyleft o robusta que cedeix a qualsevol els drets de reproducció, exhibició o comunicació pública per a qualsevol tipus d’ús (incloent el comercial) i que també cedeix el dret a la transformació creant obres derivades; però que obliga a l’autor de l’obra derivada a publicarla en les mateixes condicions. Segons la definició esmentada aquesta és una restricció admissible per a les obres culturals lliures ja que té el propòsit de mantenir la “col·laboració recíproca” en l’ecosistema creatiu.


· Llicències equivalents a les anteriors (lliures permissives o lliures copyleft/robustes) per a continguts específics com poden ser el software, el hardware electrònic, les fonts tipogràfiques, etc... La llicència lliure copyleft de referència per al software és la llicència GPL (GNU Public Licence) i les llicències permissives les basades en BSD (Berkeley Software Distribution). Una llicència lliure habitual per a les fonts tipogràfiques és la SIL.
Altres llicències obertes no-lliures


Hi ha altres llicències obertes però no-lliures (segons la definició que prenem com a referència) que es podrien admetre com a retorn social, malgrat que no són les que es recomanen:


· Creative Commons Reconeixement No-derivades 3.0. És una llicència oberta, no lliure,


que cedeix parcialment alguns drets a qualsevol persona i en reserva d’altres per a l’autor o titular dels drets d’explotació. En aquest cas es permet la lliure reproducció però s’impedeix la transformació. En impedir la creació d’obres derivades dificulta l’ecologia creativa però al menys permet a la societat gaudir de l’obra.


· Creative Commons Reconeixement No-Comercial 3.0. És una llicència oberta, no lliure, que cedeix parcialment alguns drets a qualsevol persona i en reserva d’altres per a l’autor o titular dels drets d’explotació. En aquest cas es permet la lliure reproducció i també la creació d’obres derivades. Però sempre que es faci per un ús comercial. Es limiten doncs els camps d’explotació social de l’obra.


· Creative Commons Reconeixement No-Comercial No-derivades 3.0. És una llicència oberta, no lliure, que cedeix parcialment alguns drets a qualsevol persona i en reserva d’altres per a l’autor o titular dels drets d’explotació. En aquest cas es permet la lliure reproducció però no per a ús comercial i es reserva el dret a la creació d’obres derivades. Es limiten doncs els camps d’explotació social de l’obra i es dificulta l’ecologia creativa.


· Creative Commons Reconeixement No-Comercial Compartir Igual 3.0. És una llicència oberta, no lliure, que cedeix parcialment alguns drets a qualsevol persona i en reserva d’altres per a l’autor o titular dels drets d’explotació. En aquest cas es permet la lliure reproducció i també la creació d’obres derivades però sempre que aquestes mantinguin la mateixa llicència. Es limiten doncs els camps d’explotació social de l’obra i es limita la possibilitat al creador d’una obra derivada posterior a alliberar més la serva creació alhora que se li impedeix que hi afegeixi més limitacions.


Totes aquestes llicències són interessants des del punt de vista del retorn social perquè posen a disposició de la societat la obra. Però jo no les inclouria en la recomanació perquè posen traves a una ecologia de la creació que faciliti tant la lliure circulació de l’obra com les transformacions i recombinacions. En tots els casos qui vulgui disposar de drets que la llicència no cedeix pot negociar-los amb l’autor i això se sol fer a canvi d’una nova remuneració. En produccions que ja han rebut una remuneració justa crec que hauríem de considerar que no s’han de posar aquestes limitacions. Les limitacions extra mai s’han de considerar una manera de protegir els drets morals sobre l’obra. Per més que un autor cedeixi els drets d’explotació sobre l’obra sempre en conserva els drets morals i té dret a denunciar quan siguin vulnerats a través del no-reconeixement d’autoria, l’atemptat contra la integritat de l’obra o perjudici a la seva reputació. Per tant no és necessari restringir els drets d’explotació per tal de protegir els drets morals.
Accessibilitat: formats, fonts i sense restriccions


Seguint amb el marc que hem adoptat d’obres culturals lliures no seria suficient que una obra donés el permís (llicència) per ser reproduïda i per crear-ne obres derivades. Cal a més que no hi hagi cap impediment tècnic que ho permeti. Les condicions següents són per garantir que les llibertats concedides amb les llicències puguin ser exercides:


· Disponibilitat de les dades font: Quan una obra final s’ha obtingut per compilació o processament d’un o diversos fitxers font, totes les dades font subjacents haurien d’estar disponibles juntament amb l’obra mateixa i sota les mateixes condicions. Això pot ser una partitura d’una composició musical, els models utilitzats en una escena 3D, les dades d’una publicació científica, el codi font d’una aplicació informàtica, o qualsevol altra informació similar.


· Utilització d’un format lliure: Per a fitxers digitals, el format en el que es fa disponible l’obra no hauria d’estar protegit per patents, llevat que es concedeixi una autorització lliure de càrrecs d’àmbit mundial, il·limitada i irrevocable per fer ús de la tecnologia patentada. Tot i que els formats no lliures es poden utilitzar a vegades per raons pràctiques, hi ha d’haver disponible una còpia en format lliure per a que l’obra es consideri lliure.


· Sense restriccions tècniques: L’obra ha d’estar disponible de forma que no s’utilitzi cap mesura tècnica (com ara els sistemes DRM) per limitar les llibertats enumerades més amunt.


· Cap altra restricció o limitació: L’obra mateixa no ha de ser coberta per restriccions legals (patents, contractes, etc.) o limitacions (com drets d’intimitat) que obstaculitzarien les llibertats enumerades més amunt. Una obra pot fer ús d’exempcions legals existents als drets d’autor (per a citar obres amb drets reservats), però només les parts que siguin inequívocament lliures constitueixen una obra lliure.
Repositoris oberts


Crec que podríem completar aquestes recomanacions genèriques amb algunes consideracions i recomanacions sobre els repositoris oberts. Hi ha molts llocs a internet que ofereixen als creadors la possibilitat de publicar la seva obra. Alguns d’aquests “serveis” o “recursos de publicació” han acumulat una gran quantitat de produccions culturals convertint-se en importants repositoris on la gent va a buscar imatges, fotografies, textos, peces audiovisuals, etc. Molts d’ells permeten als creadors que a més de cedir-los els drets de publicació, puguin definir una llicència per establir com terceres persones podran fer servir la seva obra sense necessitat de consultar-los. Convindria que a l’hora d’escollir un lloc on publicar els creadors es preguntessin sobre les condicions d’ús, sobre la sostenibilitat i la governança del servei. Les “condicions d’ús” solen establir la relació entre el creador i el servei (o editor). Així, per


exemple, un creador pot escollir una llicència copyleft per publicar la seva obra, això obliga a terceres persones a fer servir la mateixa llicència en obres derivades, però a través de les condicions d’ús pot estar cedint al proveïdor del servei els drets d’explotació sense aquesta condició.


Cal considerar també quin és l’enfocament de la plataforma de publicació, si es planteja com un “projecte obert” o un “recurs comunitari” sense afany de lucre, o bé si és una iniciativa comercial. Molts repositoris (com Flickr, Picassa, YouTube, Vimeo, Blip.tv) són projectes comercials que ofereixen publicació gratuïta per aconseguir massa crítica i que es financen i fan negoci a través de comptes professionals amb funcionalitats ampliades, la revenda de continguts a tercers, la publicitat o la venda de dades personals i estudis de comportament (acceptades legalment en les condicions d’ús). El creador ha de prendre consciència de les condicions que accepta i del context de publicació. Alguns repositoris poden no ser sostenibles en el temps. Alguns perquè no tenen un finançament adequat o perquè tenen una estructura tècnico-administrativa massa dèbil. Però també hi ha grans projectes que no garanteixen la sostenibilitat perquè estan subjectes als canvis de polítiques comercials o a les compres i absorcions per part de “la competència”. Això està relacionat els models de governança de les plataformes de publicació. Caldria preguntar-se:


· És possible replicar lliurement la plataforma de publicació? Es basa en software lliure? Té mecanismes oberts per descarregar els continguts?


· Qui sosté la plataforma? Com obté els recursos? Quina és la seva finalitat? Supedita la obtenció de beneficis al manteniment de la infraestructura?


· Hi ha mecanismes de participació en la gestió del servei? Hi ha mecanismes comunitaris de participació en la presa de decisions? Hi ha mecanismes de participació en la organització proveïdora?


En base a aquestes consideracions crec que es podrien recomanar, al menys els següents repositoris on publicar:


· Wikimedia Commons. És un complement a les Wikipèdies en diverses llengües que conté els gràfics, vídeos i arxius de so que es publiquen a les seves pàgines. Permet publicar qualsevol arxiu amb una llicència lliure que pugui tenir un ús educatiu o de de divulgació del coneixement, incloses reproduccions d’obres artístiques. Fa servir software lliure. Tots els seus continguts es poden replicar en altres wikis i també es poden descarregar i utilitzar. Té una gestió comunitària on qualsevol creador pot participar. El proveïdor d’infraestructura és la Wikimedia Foundation, sense afany de lucre i amb mecanismes parcials de participació de la comunitat de participants i dels seus capítols locals. Els recursos s’obtenen de les campanyes anuals de recaptació de fons i de les contribucions voluntàries. Hi ha tots els elements disponibles per a que pugui ser replicat total o parcialment.


· Archive.org o Internet Archive és un fons de gràfics, imatges en moviment, música, sons i llibres (una part important amb llicències lliures) a més d’un servei de documentació de webs desaparegudes o en versions antigues. La gestió de la plataforma i de la infraestructura és a càrrec d’una entitat sense afany de lucre. Tots els continguts són accessibles, els continguts lliures i en domini públic es poden descarregar. Segurament es podria ampliar la recomanació a altres plataformes. Paral·lelament al debat podem recopilar casos i valorar-los.





















Llicència de Creative Commons
Sempre que no s'indiqui el contrari, els dibuixos i els textos de En Bloc de Josep M. Rius, JOMA està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons